Un nadal a Ucraïna

Alguns fragments del viatge que vaig poder realitzar amb molta fortuna per Ucraïna aquest nadal.

LLÀS_IMA

Fa molt temps en una galàxia molt llunyana se celebrà el judici que executà l'últim dissident polític amb el sistema judicial del moment.

Arriba el BAFF !

El BAFF 2008, EL FESTIVAL DE CINEMA ASIÀTIC DE BARCELONA, es celebrarà entre el 25 d'abril i el 4 de maig a la nostra ciutat i aquest any arriba a la seva desena edició. Des de la primera i reduïda edició a l'any 1999, el BAFF ha crescut any rere any en pel·lícules projectades, espais i asistencia, amb 22.000 espectadors all BAFF 2007. aquest festival, s'ha consolidat com un dels referents europeus del cinema asiàtic i una cita imprescindible entre els festivals espanyols.

Un festival com el BAFF ofereix un ventall d'ofertes dintre del cinema asiàtic actual. A partir d'aquest punt de partida, cadascú investiga i remena en la línia que més li interessa durant la resta de l'any fins que arriba la següent edició. El treball del BAFF és buscar i rebuscar, descobrir noms nous i conservar un espai per als autors consagrats.

El talent provinent del cinema asiàtic sembla que segueix intacte i augmenta cada any. Corea del Sud està exultant amb l'èxit que el seu cinema té a la resta del món. No és violent, si no tremendament original i colpidor. Japó segueix mostrant-nos la solitud contemporània sense artificis i, amb la seva elegància en la narració, produeïx un cinema carregat de bellesa. De Malàisia surten nous realitzadors prometedors. Índia segueix reinterpretant el cinema mundial a ritme de Bollywood. Els joves cineastes xinesos s'obren camí entre les prohibicions que els imposa el govern amb un talent que les desborda. Hong Kong continua fent el millor cinema d'acció. De fet, la cinematografia convidada al BAFF 2008 serà la de Hong Kong.

Possiblement el que ens agrada del cinema asiàtic és que no ho entenem tot. Hi ha milers de coses que se'ns escapen. No obstant això, si ens continua atraient i ens fa reflexionar és perquè ens fa veure el món des d'un altra punt de vista, des d'una altra cultura. Però no només en el cinema es pot contemplar l'explosió creativa del continent asiàtic. L'art de creadors xinesos i coreans està present en les millors galeries de les nostres ciutats i les seves peces ja són les més buscades pels col·leccionistes. En l'actualitat, es pot contemplar un exposició sobre art pop chinès, anomenada Vermell a part, a la fundació Joan Miró o una exposició fotogràfica de Zhu Yì al Palau de la Virreina, entre d'altres. Tots aquests exemples, conformen la presència de la cultura i l'art asiàtic al nostre país.

El BAFF es va inaugurar amb la pel·lícula xinesa Assembly, del director Feng Xiaogang. Es tracta d’una obra èpica que transcorre a la guerra civil xinesa després de la II Guerra Mundial i que ha estat tot un fenomen de taquilla a la Xina. La clausura del BAFF 2008 i el lliurament de guardons se celebrarà a l'Espai Movistar amb entrada gratuïta. Després del lliurament de premis es projectarà Sparrow del director Johnnie To que estarà a Barcelona presentant la pel·lícula. En aquest film, el cineasta realitza una veritable carta d'amor a la contínua capacitat de renovació de la seva ciutat, Hong Kong. Però hi hauran moltes altres propostes. La cap de premsa del BAFF, Silvia Grumaches, afirma la introducció al festival de propostes emergents i peculiars

És impossible informar-vos sobre tots els actes i projeccions del BAFF 2008. Si esteu interessats, podeu consultar la pàgina web del festival www.baff-bcn.org o estar atents a la informació dels mitjans de comunicació.

Pervertits/des

Realitzador: Víctor Fenés
Ajudant realitzador: Marta Viader
Càsting: Marta Viader i Maria Padró

Un condemnat a mort en fora de camp

S'ha debatut àmpliament sobre el recurs narratiu del fora de camp i les seves conseqüències en el cinema. M'agradaria mostrar un breu estudi sobre un dels fora de camps més cel·lebres de la història cinematogràfica. Es tracta de la mort del soldat alemany de Un condemnat a mort s'ha escapat del francès Robert Bresson. Podreu trobar una sinopsi d'aquesta escena al final del següent tràiler del film.

El fragment de la mort del soldat nazi per part del tinent Fontaine de “Un condamné à mort s'est échappé” ( Robert Bresson, 1956) no només és fonamental pel desenvolupament de l'argument en el film, és l'última prova que ha de superar abans d'arribar al mur de la presó i completar la seva evasió. També ens mostra una autèntica lliçó de com crear tensió en l'espectador.

La tensió d'aquest fragment es basa en la creació d'expectatives per part de l'espectador que conduirien a una percepció anticipatòria d'allò que podria ocòrrer. Els patrons visuals en la imatge es mantenen fidels a l'estètica i posada en escena del film, on impera l'austeritat i les formes senzilles. Els patrons estructurals ens donen informació sobre els personatges estereotípics: el presoner, el company de cel·la i el soldat que intenta frustrar l'objectiu del protagonista. També ens ajuda a conèixer les possibles situacions que es podrien desencadenar en l'evasió. No obstant, són els esquemes processals els principals responsables de la creació d'expectatives en l'escena. L'observació per part de Fontaine de la rutina del soldat abans d'atacar-lo crea un esquema processal composicional de la dimensió cultural, en estar basat en la informació del relat. Aquest ens permet saber com és la seva mort encara que Bresson no ens ho mostri, ja que hem vist com Fontaine ho planejava.

Tal com he esmentat l'expectativa principal de suspens és si Fontaine pot matar el soldat que s'interposa entre ell i el mur. Això mateix és expressat per ell a l'espectador en una manifestació d'estat d'expectativa en que coneixem les intencions i dubtes sobre les seves possibilitats d'èxit. El grau d'intimitat que Bresson aconsegueix establir entre Fontaine i l'espectador crea una subjetificació en el segon. Ens posem a dins la pell del personatge i sentim les seves inquietuds davant la situació a que s'ha d'enfrontar (aquesta sensació s'emfatitza amb la possibilitat de poder escoltar els seus pensaments en veu in off). Concretament, el fora de camp de la mort del soldat es tracta d'una pressupossició d'existents. Aquest és el detonant de l'imaginació de l'espectador que pressupossa el que esta passant. El passeig imaginatiu s'allarga fins al moment en que Fontaine reapareix a l'escena victoriós. No obstant, quan això passa es desenvolupa una altra pressuposició factual que confirma la defunció del soldat. D'aquesta manera, Bresson, malgrat no mostrar obertament l'atac, és complaent amb les expectatives de l'espectador. Evidentment, la macroexpectativa del film és si els dos presos podran escapar de la presó.

Amb tot plegat, Bresson crea una escena amb una gran dosi de suspens i interacció amb l'espectador, fins al punt que Fontaine mira a càmara abans d'assaltar el soldat. I ho fa d'una manera fidel al seu estil cinematogràfic, auster i centrat en les emocions humanes.

Charles Chaplin contra el cinema sonor

Al Caixaforum de Barcelona encara s'expossa Chaplin en imagenes fins el 27 d'abril, que repassa la vida de l'entranyable còmic. Per animar-vos a visitar-la, us deixo amb un petit reportatge sobre les reticències d'aquest geni al cinema sonor.

El cinema sonor va ser un esdeveniment cabdal pel desenvolupament del setè art. Però no tothom el va rebre de bon grat. Mentre el públic que va presenciar El cantor de jazz (1927) es va commoure amb les primeres paraules unides a la imatge en moviment , molts dels genis de la indústria cinematogràfica assetjaven el cinema sonor. Això va ser pels problemes tècnics que suposava la incorporació de so a la imatge i el menyspreu del cinema mut cap al sonor. Per exemple, el cineasta i escriptor René Clair va afirmar que «El cinema parlat no és el que ens espanta, sinó el deplorable ús en que els nostres industrials l'utilitzaran». I Chaplin va declarar que «Els talkies havien assassinat a l'art més antic del món, l'art de la pantomima».

La batalla de Charles Chaplin contra el cinema sonor, o a favor del cinema mut, és una lluita constant. De fet, es pot apreciar en cadascuna de les pel·lícules que el director va realitzar des de l'aparició d'El cantor de jazz. A Llums de la ciutat (1931), l'única incursió del diàleg sonor és utilitzada com una mofa del poder polític de la ciutat. Però és a Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940) on Chaplin sucumbeix al cinema sonor.

L'ús del so a Temps moderns correspon en la seva gran majoria a una intenció còmica que ajuda als gags del film. Malgrat la negativa de Chaplin al cinema sonor, és conscient que també ell en pot treure profit. No obstant això, Chaplin només inclou els dialègs en els personatges del cap tirà de la fàbrica i el propi Charlot. El cap tirà protegeix la dualitat de la crítica a la indústria. Per una banda contra el taylorisme i, per l'altra, al cinema sonor a l'encarnar al cap tirà que explota als seus treballadors i utilitza la seva veu per aconseguir-ho. L'ús del diàleg per part de Charlot podria semblar paradoxal si no fós per què l'única incursió en el sonor la fa cantant en un idioma incomprensible. Així, Chaplin usa el seu humor per a reforçar la seva idea sobre els “talkies” i declarar que si Charlot pogués parlar, deixaria de ser entès.Escoltem un fragment daquesta canç, una versió molt personal de Li cherche apres Titine.

En aquesta cançó, Charlot oblida la lletra i s'inventa una lletra composta per diversos idiomes. D'una forma brillant, Chaplin ens recorda que mentre el llenguatge del cinema mut era universal, el sonor havia de transcriure's a les llegües de cada país pel seu enteniment.

El cinema sonor es va instaurar en la indústria amb rapidesa i va anar arraconant al cinema mut. Chapin era conscient que la guerra estava perduda. Amb el film El gran dictador, va decidir enterrar a Charlot amb dignitat i orgull. És al final de la cinta, on el dictador al que interpreta Charlot llença un emfàtic discurs. Les seves primeres paraules intel·ligibles servien per a escriure l'epitafi del personatge més universal de la història del cinema. Escoltem el discurs del Gran dictador, on curiosament Charlot comença disculpant-se.

Chaplin accepta el sacrifici en defensa d'una causa perduda, el cinema mut, i sap que Charlot no tornarà. De fet, aquesta és l'últim film del personatge que romandrà per a sempre en la màgia del cinema mut. Tal com va escriure l'artista "Pocs sabem gaudir d'aquest do universal que és el silenci. El cinema sonor destruïx la gran bellesa del silenci"

Blade Runner. Ridley Scott. 1982

Aquesta pel·lícula va celebrar el seu 75è aniversari el 2007 però continua sent una peça fonamental dins el cinema post-modern i de culte que s'ha de tenir en compte. Per tot això, i molt més, us deixo amb la seva crítica.


Aquesta pel·lícula post-moderna traspassa les convencions dels tradicionals films de ciència - ficció plantejant un complex entramat de qüestions, que es poden fonamentar en les tradicionals: d’on venim, qui som i on anem?


Es situa en un context d’un futur deshumanitzat ( 2019), una societat totalitària i paranoica que exerceix un control absolut sobre els seus habitants i amb una barreja cultural que ha dut a la incomunicació entre les persones d’una mateixa ciutat ( Los Angeles) i una greu falta de valors. Entre aquestes cultures, la japonesa té una
predominança especial ja que respon al temor americà cap al desenvolupament del gegant asiàtic. Tot i això, en aquest ambient apocalíptic encara sembla prevaler, per sobre de tot, el control de l’ordre social i la moral establerta. En aquest cosmos sense escrúpols, les persones no són més que peons que lluiten per sobreviure.
Evidentment, és ben clar el paral·lelisme d’aquesta societat amb l’americana dels anys 80 abocada a una crisi ideològica i moral i amb un futur incert però que, d’una manera profundament conservadora, intenta mantenir els pilars de la seva cultura intactes. A la pel·lícula, les colònies extra-planetàries mostren la falsa promesa d’una terra d’oportunitats que resulta ser la mateixa nació americana, que en el seu origen també en va ser una.


El record és una peça fonamental ja que quan la memòria s’esmicola, els personatges entren en una profunda crisi de personalitat. Deckar és troba atormentat per la seva vida anterior com a Blade Runner, que li provoca una forta crisi de idees en haver-se de tornar a enfrontar amb els replicants rebels, agreujada per la seva relació amb Rachel. D’altra banda, ella es replanteja tota la seva vida anterior en descobrir que el seu passat és una ficció. També és un element de control ja que, com es demostra en els replicants, controlant la memòria es pot condicionar el present i el futur de les persones.


La pregunta sobre l’essència de l’ésser humà és la base de la pel·lícula on hi ha un dualitat total entre l’home i la màquina, o l’androide. Es nega el dret als replicants de ser persones per la seva limitació biològica però sobretot pel seu origen. No obstant, demostren tenir uns sentiments que els allunyen de ser uns simples androides mentre que els humans poden arribar a una crueltat sense límits. D’aquesta manera, la línia que separa la persona de la màquina es desdibuixa i tots els personatges es mouen entre aquests dos conceptes. També, hi ha una dura crítica a l’esclavitud i el racisme, basats en la idea de que hi ha éssers humans de diferent nivell. Així, hi ha una profunda reflexió sobre els valors i les característiques més profundes de la humanitat i del sentit de la pròpia vida. D’altra banda, els replicants i els humans no conformen dos grups totalment enfrontats ja que es traicionen entre ells i es compadeixen pels seus sentiments.


Scott en fer una interpretació del futur molt particular, també planteja la pregunta de cap a on deriva la nostra societat actual si mantenim el mateix sistema econòmic, polític i social contemporani. D’altra banda, el motiu principal pel qual els replicants volen allargar el seu escàs cicle vital és per formar una memòria col·lectiva i així perdurar en una història en que no són reconeguts.


Dekar és un personatge anti-heròic que enllaça amb la figura del looser Americà. Mentre Roy Batty és un personatge d’unes capacitats sobrehumanes, amb grans sentiments i amor per la vida però capaç de fer el que calgui per acomplir els seus objectius. És la figura d’un àngel exterminador que recerca el seu creador en busca de respostes per acabar impartint justícia, matant-lo a través dels ulls, element molt present en la pel·lícula i símbol del mite d'Edip i l'autoconeixement.


Blade Runner és una pel·lícula que resulta d’una barreja de diferents gèneres. Majoritàriament, es considera de ciència–ficció per la seva temàtica futurista, el retrat tecnològic i científic de la societat i uns efectes especials que van enlluernar la seva dècada. En canvi, hi ha una tensió entre aquest futur i la nostra època contemporània ja que, entre d’altres coses, la majoria d’ambients són decadents i envellits, crepusculars. No obstant, va molt més enllà d’aquest gènere i s’endinsa en altres com podrien ser, principalment, el cinema negre més recent i el neo–western. La presència d’aquest primer es deixa veure en la figura principal d’anti–heroi, una estètica propera al neo-expressionisme on hi ha un gran contrast entre els predominants ambients foscos amb el blanc i colors vius, la veu en off de Dekar que ens exposa les seves reflexions d’una manera directa, la gran força de la banda sonora de Vangelis que reforça l’ambient lúgubre i pessimista del film i altres codis. D’altra banda, la presència del neo–western es pot veure en una codificació comuna en alguns aspectes, com el revòlver o l’ambient desolat, tot i que es centra en l’estructura duelística que fonamenta l’enfrontament ideològic i físic entre Dekar i Roy Batty, una dualitat molt present en la pel·lícula.


Blade Runner, amb un trepidant ritme narratiu i una gran complexitat temàtica, ha esdevingut una pel·lícula de culte que conté una lectura visionària de debats i problemàtiques molt presents en el segle XXI, com podria ser l’enginyeria genètica.

Reflexions sobre el fenòmen BLOC

• Segons la meva opinió, la principal funció del bloc és la publicació d'uns continguts propis i la interacció amb el lector en un entorn multimèdia dins la xarxa global.Els blocs són la modernització del clàssic diari personal. De fet, la paraula en anglès blog prové de la fusió entra web i log (diari). Per tant, aquest espai virtual és una eina del seu autor per a relatar aquells fets que consideri importants i expressar la seva opinió respecte diversos temes. Un bloc és un espai lliure d'opinió personal.

• Però, evidentment, el bloc trascendeix les característiques i funcions del diari personal clàssic. La pertinença d'aquest a la gran xarxa intercomunicativa de internet replanteja tot el seu significat. La intimitat de la informació del diari personal es totalment transgredida. Amb una visió global, podem afirmar que tots els continguts publicats a Internet amb qualsevol sistema (pàgina web HTML, blogger, bitácoras, youtube, fotolog, flickr, facebook, etc) responen a la voluntat de donar-se a conèixer i ser compartits, malgrat algunes excepcions específiques. El bloc també possibilita una interacció entre l'emissor dels missatges i el receptor potencialment massiu. De fet, la comunicació horitzontal és una característica principal de Internet i una de les seves principals avantatges, respecte els mitjans de comunicació tradicionals (televisió, premsa, ràdio o cinema). No obstant, l'autor del bloc té la última decisió sobre aquest i pot permetre, negar o censurar alguns dels comentaris dels seus lectors. Per tant, encara es manté l'asimetria dels mitjans de comunicació anteriorment esmentats.

• En contraposició amb la pèrdua de intimitat de la informació, el bloc atorga la possibilitat de l'anonimat. El diari personal sempre ha estat estretament vinculat amb el seu autor, que sovint l'ha mantingut amagat amb recel. No obstant, el bloc permet publicar uns continguts a Internet en l'anonimat. L'autor decideix mostrar o amagar la seva identitat. En un principi, podem considerar que l'anonimat potencia la condició d'espai lliure d'opinió del bloc. L'autor no pot ser sancionat o reprimit per l'opinió dels receptors respecte als seus missatges. L'emissor no ha de témer un possible càstig de l'opinió pública al mantenir-se en l'anonimat. No obstant, aquesta condició anònima també pot tenir conseqüències negatives. L'anonimat posa en questió la veracitat dels missatges. L'emissor es pot moure segons interessos propis o d'un grup determinat i manipular la informació amb impunitat. Segons les lleis periodístiques, l'anonimat d'una font resta credibilitat al missatge però, força sovint, aquesta condició no es compleix i el receptor pot arribar a incorporar una veritat tergiversada. El bloc forma part d'un mitjà de comunicació de masses i les fal·làcies, basades en suposicions o mentides interessades, poden arribar a contaminar l'Opinió Pública.

• En un mon cada cop més mediatitzat, els diferents codis (lingüístic, para-lingüístic, sonor i visual) han anat convergint en el que s'ha anomenat multimèdia. Internet és un dels exemples més clars d'aquesta convergència i el bloc aprofita totes les seves possibilitats. En aquest diari personal virtual es poden publicar textos, i enllaços a textos d'altres pàgines web, imatges i vídeos a través de pàgines com youtube.com. Aquest aspecte multimèdia és una de les principals característiques del bloc, que el diferencia d'altres serveis de publicació en línia com fotolog.com o facebook, entre d'altres.

• El bloc és ideat com un espai de creació i publicació virtual d'un autor concret i, en la majoria de casos, aquest principi es compleix. No obstant això, el bloc és pot utilitzar d'una forma col·lectiva i com a espai d'opinió d'una comunitat concreta amb interessos o accions comuns. En aquests casos, el bloc funciona d'una manera alternativa a la pàgina web HTML ja que la seva creació i gestió és molt més senzilla.

• Hi han diferents eines per a la creació i gestió dels blocs, moltes de forma gratuita i sense necessitat de tenir coneixements tècnics. Aquestes es classifiquen en dos classes:

1. Les eines que ofereixen un allotjament gratuït, com Blogger per exemple. Assignen una direcció web (amb blogger acaba amb blogspot.com) i aportan un interfície amb la que editar el contingut del bloc. Les possibilitats del bloc es limitaran a les opcions que dongui l'eina escollida.
2. Les eines que ofereixen un software que gestioni el contingut. Aquestes necessiten un servidor propi, com una pàgina web tradicional. La seva principal avantatge és que permet un control total sobre les possibilitats i les opcions del bloc.

• Segons la meva opinió, la principal funció del bloc és la publicació d'uns continguts propis i la interacció amb el lector en un entorn multimèdia dins la xarxa global.